Com cura la teràpia psicoanalítica? La teràpia psicoanalítica va iniciar-se fa 120 anys com a teràpia individual. Desprès s’ha fet extensiva a les parelles, famílies, grups i institucions, però avui parlarem de la teràpia individual, principalment d’adults. El tema que ens convoca és com cura la teràpia. És a dir, el procés de curació. Cal, però, una consideració prèvia per explicar com és una teràpia. La teràpia individual la conformen dues persones: el pacient i el terapeuta, i el tipus de treball que tots dos fan es vehicula fonamentalment a través de la paraula, encara que la comunicació no verbal també juga un paper molt important en la comunicació inconscient entre els protagonistes de l’escena terapèutica. Amb això vull dir que la teràpia psicoanalítica no utilitza fàrmacs o altres tipus de substàncies (encara que el pacient en pugui prendre) ni fa massatges o d’altres aproximacions corporals, com exploracions, per exemple. I aleshores, ¿com cura la teràpia psicoanalítica? ¿Només xerrant? Doncs, sí. Es tracta d’una conversa entre dos, diferent de la que es tindria amb un amic o un familiar, però no deixa de ser una conversa, un diàleg especial. De fet, són un seguit de converses perquè la teràpia dura un temps, sovint llarg, es duu a terme sempre en el mateix lloc i a les mateixes hores (si és possible) amb una determinada freqüència i amb el pagament d’uns honoraris. Aquest tipus de requisits respecte al temps, freqüència i espai de les sessions són necessaris perquè el procés terapèutic es posi en marxa. Des del punt de vista del pacient, la conversa no és espontània ni es té amb qualsevol: el pacient va al despatx del terapeuta per parlar de les coses que li preocupen. Per tant, d’entrada, es troba amb un tipus de relació desigual. Ell és el que té els problemes, o més ben dit, ell és qui parla dels problemes. El pacient a vegades se sent molest per aquesta desigualtat: sembla com si el terapeuta no en tingues, de problemes, i es clar que en té. Però si fos el pacient qui escoltes la vida del terapeuta, tot plegat no tindria massa sentit. Si va a la consulta i a més a més paga, és perquè la persona que se l’escolta està allà per ajudar-lo i espera que sigui un professional preparat per fer-ho. 2 La formació d’un psicoanalista és llarga i costosa perquè, a més de l’estudi de teories i anys de pràctica clínica supervisada per un altre analista més experimentat, ha de fer un treball personal, un anàlisi, que li permeti saber l’efecte de les seves paraules en l’altre i saber escoltar-lo analíticament. A més, passar per l’experiència d’una teràpia personal fa que en gran mesura la posició del terapeuta davant del pacient sigui empàtica, sense crítica i humil. El treball personal dels psicoanalistes també permet entendre a l’altre sense respondre a demandes a vegades poc terapèutiques. Per exemple, és freqüent que algú que demana ajuda vulgui consell, que li diguin què ha de fer davant d’aquest o d’aquell altre conflicte. En general, els professionals no donem consells, perquè un dels objectius de l’anàlisi és que l’individu és qüestioni i trobi les seves pròpies respostes. L’anàlisi personal del terapeuta és fonamental per posar en marxa el procés terapèutic amb el pacient. Així que de moment ja tenim dos aspectes importants perquè pugui iniciar-se el procés terapèutic: fixar unes regles de joc respecte al temps, freqüència i espai on es faran les sessions, i les característiques de la formació del terapeuta i la seva actitud vers al pacient. Tornem ara al pacient. Quan mai s’ha tingut l’experiència de demanar ajuda psicoterapèutica, un no sap què es trobarà, com li anirà, si li servirà d’alguna cosa o no, com serà el psicòleg o metge que l’atengui, si l’envia algú que ja el coneix o sap alguna cosa del centre, pot tenir l’experiència de qui li ha dit i si confia en ell o no. En fi, amb això vull dir que quan algú demana ajuda hi ha tot un seguit d’emocions i idees prèvies a l’encontre que de fet ja estan posant en marxa la teràpia. Desprès vindrà la primera entrevista amb el terapeuta. Pensem-ho ara des del punt de vista del clínic. Ell tampoc coneix el pacient, només en sap el nom i ha sentit un parell de frases del que li passa si el pacient ho ha explicat abans per telèfon o bé li ha enviat un altre professional. És la seva feina i, en general, li agrada fer-la i té l’expectativa de poder exercir-la amb la persona que es trobarà, tot i que no sap com anirà ni si serà o no possible segons els desitjos o les necessitats de l’altre, ni tampoc si l’altre tindrà els recursos emocionals i econòmics necessaris. Amb les expectatives de cadascun dels dos membres de la parella terapèutica es produirà la primera trobada. ¿Serà una bona 3 experiència?¿Serà una decepció? ¿El pacient estarà tens, a la defensiva, xerrarà pels colzes, no sabrà què hi fa allà, se sentirà en un lloc familiar o bé estrany? ¿Tindrà ganes de marxar o se li farà curta la sessió? ¿Li caurà bé el terapeuta o li semblarà distant? ¿El sentirà massa intrusiu amb les preguntes que li fa o massa fred i poc sensible? A la primera entrevista acostuma a haver-hi més ansietat o por al desconegut, i, sempre que algú se sent malament a la primera entrevista, val la pena esperar a la segona o tercera trobada per poder avaluar amb el terapeuta què és el que ens està passant. Molt sovint no s’està habituat a parlar del que ens passa en relació amb l’altre. En canvi, a la teràpia psicoanalítica sí s’acostuma a fer, forma part de l’especificitat de la conversa. No només es pot parlar de tot, sinó que a sobre és útil pel pacient que pugui fer-ho. ¿Per què? Doncs perquè aquest és un dels requisits de la teràpia. Parlar el més lliurament possible de tot el que ens passi pel cap, per intentar entendre-ho. L’analista, a mesura que vagi escoltant el pacient sense prejudicis i sense presses terapèutiques, conegui la seva manera d’enfrontar-se als conflictes, la seva biografia, els problemes que va repetint, etcètera, anirà entenent i trobant un sentit al que li passa i al perquè li passa i li ho anirà transmetent al pacient. Si el vincle terapèutic funciona prou bé, el treball conjunt, al cap d’un cert temps donarà fruits i permetrà resoldre bona part del patiment del pacient. Entenc que dit així, sembla una feina fàcil per part de tots dos. Doncs no ho és. Primer perquè deixar-se anar i parlar amb algú lliurament del que et passa pel cap no és tan senzill, no s’està habituat, es necessita un temps per tenir la confiança, o l’entrenament de fer ho. A vegades no se sap el que passa pel cap ni si passa alguna cosa o no. Una persona es pot sentir malament i angoixada, però pot ser que no sàpiga perquè ni quines emocions té. Efectivament, una bona part del nostre psiquisme és inconscient, desconegut per a nosaltres mateixos, i arribar a associar lliurament és un objectiu que no s’aconsegueix així com així. Poder confiar amb el terapeuta, amb el seu desig d’ajudar-nos, amb la seva capacitat de sostenir-nos quan estem malament, a vegades tampoc és fàcil. Depèn de la nostra experiència prèvia amb les figures que ens han anat ajudant al llarg de la nostra vida. Si no ens hem sentit escoltats i ajudats abans, segurament ens costarà més deixar-nos anar i deixar-nos ajudar. 4 Com veieu, aquesta asimetria de què us parlava abans en el vincle amb el terapeuta és un altre aspecte fonamental en el procés de la cura. De fet, és el que fa que traspassem al terapeuta bona part de l’experiència positiva i negativa viscuda amb les persones que ens han cuidat quan érem nens. Aquest traspàs, que denominem transferència, és un element terapèutic fantàstic, un motor que posa en marxa l’anàlisi de les nostres vivències infantils amb la família i permet resoldre molts dels nostres conflictes actuals. Ja podeu imaginar que bona part dels conflictes que ara comencem a tenir amb el terapeuta no només ens passen amb ell o amb ella, sinó que ja ens acostumaven a passar amb altres persones abans d’iniciar el tractament. La diferència és que ara tenim la possibilitat d’analitzarlos i entendre’ls. ¿I per què passa això? Doncs perquè l’ésser humà tendeix a repetir en l’edat adulta els conflictes no resolts en la infància. La majoria d’aquestes repeticions tenen la funció d’intentar resoldre els conflictes viscuts o si més no d’entendre’ls, com quan una persona és queda enganxada a un problema i no para de donar-hi voltes. Altres vegades, si les experiències viscudes són massa traumàtiques, l’ésser humà les repeteix com una manera de descarregar la tensió o l’horror viscuts per alliberar la tensió mental excessiva. Com els malsons repetitius. Doncs bé, a la teràpia es van repetint bona part dels conflictes viscuts, ja sigui en una nova reedició amb la figura del terapeuta o repetint-los amb alguna altra persona i explicant-los al terapeuta per trobar un sentit al que està passant. Així, tot parlant amb ell ens podem adonar, per exemple, que sempre acabem trobant parelles que ens deixen, o tenint conflictes amb les figures d’autoritat, o espatllant un projecte personal quan està a punt de portar-se a terme, etcètera. I de la mateixa manera que es repeteixen vells conflictes, es tendeix a repetir les mateixes estratègies mentals davant de les situacions que fan mal. Per exemple, quan una cosa no ens agrada o no la volem fer, podem oblidar-nos de fer-la, posar-nos malalts, etcètera. O si la realitat ens mostra que aquella persona que estimem es comporta d’una manera que ens dol, podem no assabentar-nos-en, minimitzar el conflicte, enfadar-nos, culpabilitzar-nos, etcètera, per no prendre consciència de la decepció que ens pertorba. Són mecanismes de defensa per no patir i reticències a conèixer les nostres doloroses veritats. 5 De tot això es parla a la teràpia. Ja veieu que no és una conversa qualsevol. Però no només se’n parla, sinó que, a més a més, se sent i es viu l’emoció. I a vegades es pot no tenir ganes de saber d’un mateix i repetir el que fem quan ens apropem a les coses que no ens agraden i que ens passen a la vida: aleshores ens podem oblidar d’anar a teràpia o no recordar res, etcètera. El bon vincle amb el terapeuta fa que se superin bona part d’aquestes dificultats o resistències al treball analític. Però a vegades no és així i aleshores hi ha persones que ho deixen córrer i intenten buscar una altra mena de solucions. Recapitulem. Una vegada iniciat el vincle terapeuta-pacient i quan s’ha posat en marxa el procés terapèutic, cal que s’instal·li entre els dos un clima de confiança i intimitat que permeti al pacient deixar-se anar i parlar lliurament de les idees que li passen pel seu cap i al analista poder-li transmetre el que va entenent del que li diu. Aquest clima es pot crear fàcilment o de mica en mica i amb dificultats. Depèn molt de les característiques del pacient, de la seva experiència vital en la relació amb els altres, com hem dit abans. També és molt important la comunicació no verbal, sovint inconscient dels dos membres de la parella terapèutica. Quan aconsegueixen aquesta aliança, tots dos aniran trobant sentit als conflictes que van apareixent, ja siguin dificultats del pacient amb el terapeuta, amb ell mateix o amb els altres. De poc a poc i entre els dos s’anirà entenent el funcionament psíquic del pacient i les arrels de les seves pròpies reaccions. Al mateix temps, l’interès de l’analista per la vida psíquica del pacient anirà desenvolupant en ell la curiositat sobre ell mateix que el portarà a reflexionar i a observar els seus pensaments i actes fora de la sessió, multiplicant així l’efecte terapèutic. Ara bé, per seguir pensant en aquest procés, ¿per què és tan important la infància per als psicoanalistes? De fet, la infància no és important només per nosaltres, ho és per tothom. Naixem absolutament immadurs i dependents dels altres dins d’una família o d’una parella o d’un pare o mare solters que ja ens esperen i desitgen, si tenim sort. I ja s’han fet una idea de com serem i tindran unes expectatives sobre nosaltres de les quals, com es lògic, no en sabem res. Els primers anys de la nostra vida creixem i vivim dins la família tota mena de situacions incomprensibles, sovint conflictives, a vegades traumàtiques i altres enriquidores que intentem entendre o 6 rebutgem des dels minsos recursos que en aquell moment tenim. Degut a la nostre immaduresa i impotència la dependència dels éssers que estimem és total. Per exemple, si la mare o figura principal d’un nadó desapareix per un cert període de temps, el desesper del bebè és immens. No te capacitat per imaginar el retorn de la mare ni possibilitats d’anticipar el seu futur immediat. Les persones que han viscut situacions traumàtiques en el procés de separació de la mare o altres figures importants, acostumen a tenir dificultats en els vincles a l’edat adulta i intensos sentiments de buidor. A la teràpia poden aparèixer molts tipus de dificultats en els períodes de separació analista-pacient per les vacances o bé en interrupcions per altres motius. Altres situacions traumàtiques com l’abús sexual infantil, el patiment a causa de malalties greus d’un mateix o dels pares o germans, el divorci dels pares, les pèrdues de feina, de casa, etcètera, totes aquestes i d’altres situacions d’estrès emocional viscudes a la infància tenen una amplificació i uns efectes en la vida adulta posterior de difícil avaluació. Quan no hi ha adults que puguin amortir la intensitat de les situacions protegint-los, els nens construeixen estratègies per evitar conflictes i intenten que no els arribin emocions massa fortes; en definitiva, es fan prematurament de pares d’ells mateixos i s’adapten patològicament a les situacions traumàtiques. Algunes qüestions se superen i s’integren en la nostra manera de fer, però d’altres no. El que valia per a una determinada edat ja no val per a una altra i l’individu esdevingut adult no se’n surt. Sovint aquests mecanismes de defensa dels nens comporten una deformació o divisió d’un mateix. Quan es fan adults, una part d’ells mateixos, d’amplitud variable, evoluciona i és desenvolupa de forma adequada a la realitat i l’altra queda atrapada en els traumes o bé la part malaltissa manté un comportament autònom i fa que els adults portin una doble vida. Si els traumes són molt intensos o molt primerencs, tota la personalitat està afectada i les dificultats són més grans. També hi ha persones que han tingut pares que els han consentit excessivament, que no han pogut exercir de pares en aquest altre sentit, i la falta de límits abandona i traumatitza els infants tant com l’autoritarisme i l’excés de límits. Com segurament ja esteu pensant, la gravetat dels problemes que 7 té el pacient és també un factor molt important en el desenvolupament de la teràpia. No és el mateix que el pacient pugui sostenir una vida més o menys adaptada a la realitat i que estigui passant per una crisi vital que la seva existència giri al voltant dels seus símptomes i no pugui fer res més. També és diferent si el seu malestar està relacionat amb conflictes interns o externs o si afecta una àrea de la seva vida o a tota la personalitat. Hi ha un ventall de possibilitats, des d’individus que han crescut amb certes dificultats però han pogut estructurar-se amb una fortalesa suficient per tenir recursos emocionals a, en l’altre extrem, persones que tenen moltes dificultats per adaptar-se a la vida social. El fet que hi hagi múltiples trastorns emocionals també implica que hi hagi diferents èxits terapèutics. En realitat, és impossible un objectiu estàndard per a tothom. Cada pacient arriba fins on pot arribar. La idea és ajudar al subjecte perquè pugui desenvolupar al màxim les seves possibilitats. El procés de constitució i desenvolupament de la ment en interacció permanent amb els altres comença en el moment de néixer, amb el primer plor, el primer petó que ens lliga a la mare, a la família i a la cultura. Desprès, aquest procés de desenvolupament continuarà tota la vida amb les persones amb les quals ens anem relacionant. Per això el vincle pacient-analista, si es manté durant el temps necessari per desenvolupar el procés, cura i pot fer-ho sense tenir massa en compte l’edat, perquè permet al pacient reparar amb el terapeuta bona part dels danys psíquics soferts a la infància, reconstruir la seva història i reconstruir-se a si mateix.
Anna Segura Fontova, psicòloga clínica, psicoanalista. Membre del Consell directiu d’Ipsi, formació psicoanalítica i de l’Equip clínic d’ iPsi, centre d’atenció. Docent i autora de diferents articles.
